L’origen d’aquesta parèmia és degut a l’habitud de posar l’aigua en càntirs per conservar-la fresca, quan això de les neveres encara no s’havia inventat o, si se’m permet la broma, quan portar la nevera dalt el carro era molt complicat.

Neus Segrià, aquesta gran ceramista que coneix el fang com ningú i l’acarona fins i tot amb els ulls clucs per gaudir més la forma i la textura, m’explicava que en aquest element, quan és acabat de coure, s’hi formen unes petites partícules que es constitueixen en cambres d’aire i fan la funció d’aïllants. Domèsticament podríem dir que fan la funció d’un termos.

A mida que el fang es va amarant d’aigua, va perdent aquesta condició i, per aquest motiu, fa bona la definició que s’ha donat a la frase i estableix l’analogia amb tot allò que s’enceta.

Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 112