Lluís Emili Bou Gibert, de Barcelona, escriu: «La meva àvia, que va néixer el 1876, va viure i morir als 98 anys a Barcelona, amb ascendència al Baix Camp (Alforja), de la becaina en deia un cruc: “Me’n vaig a fer un cruc” (després de dinar, especialment).» I Víctor Iñúrria, de València, ens recorda que el mot més comú a les terres valencianes és becada, com també recull Eugeni S. Reig a Valencià en perill d’extinció: «Fer becades: pegar cabotades vençut per la son; becar». Víctor afegeix: «De fet, la pràctica diària del parlar valencià (que tot ho fa menut) és dir-ne “Pegar una beca[d]eta”.»

Torneu a becaina