Rial m., ‘petita vall afluent’: és terme poc estès comarcalment però avui molt vivaç a tot el Maresme, almenys de Mataró enllà, i ho havia estat en el Rosselló: el sento sovint sobretot a Caldetes, Arenys de Mar i de Munt, Canet, i Sant Iscle de Vallalta, ja no gaire des de Sant Pol a Tordera, zona on sot torna a ser predominant (a Arenys de Munt mateix es vacil·la, per ex., entre rial i sot per anomenar el de Can Puig, 1930-36); enlloc tant com en les termes d’Arenys i Canet; «Arribaven pels rials lladrucs llunyans dels gossos, / de les altes masies de la nit»; «Aquesta mar, Sinera, / turons de pins i vinya, / pols de rials; no estimo / res més —!», Cementiri de Sinera II, 1946, S. Espriu, que en parla sovint, amb accent commogut, a tota la seva obra poètica, com si sentís venir aquest moment en què ja hi reposa l’altíssim escriptor. «A Caldetes la casa del Marquès de Comillas i la del meu pare estaven separades, i ho estan, per un rial; aquest rial, insignificant, és la divisòria entre el bisbat de Barcelona i el de Girona», Joaquim M. Nadal, Cromos de la vida vuitcentista, 1946.
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VII, entrada riu
Comentaris recents
perol
Al meu poble natal, Vilobí d'Onyar, ho dèiem com...
perol
Doncs la gent de mar de Calella de Palafrugell diu...
aïna
No crec que hi tingui cap relació, Aina (no Aïna...
palangana
Més sobre l'etimologia de palangana...
palangana
A El parlar de l'Alta Segarra (ed. Claret...