L’ase, com el porc, és una de les víctimes propiciatòries dels rumiaments populars i, naturalment, la seva presència en el refranyer podria ser objecte d’un repertori particular. Com sempre que ens trobem ases entremig, aquest sofert quadrúpede és anomenat, segons els llocs, d’una o altra manera: ruc, ase, burro, somera les femelles… I el mateix passa amb els cavalls, rossins i matxos. Aquesta expressió s’usa per reprendre els que comencen una actuació amb molta empenta i a poc a poc es van desinflant. […]   Majoritàriament, aquesta dita ens ha arribat del País Valencià (21 informants dels 30 que l’han esmentada). Malgrat que la comparació més estesa és l’inici de cavall i final d’ase, en força casos també apareix la dualitat cavall-rossí. El rossí és una mena de cavall de segona, de no tanta qualitat, més lleuger que el de tir i més vigorós que el de carreres; servia per a la caça i la guerra, i solia ser cavalcat pels escuders. Per això també diu el refranyer que No hi ha cavall que no torni rossí, que significa que el qui és fort perquè és jove, no cal que se’n vanagloriï, perquè vindrà dia que perdrà el vigor.

• Víctor Pàmies i Jordi Palou, Els 100 refranys més populars (Valls: Cossetània, 2012), pàg. 145