Els darrers dies de la Catalunya republicana

 

Fisiologia de la fam

 

Antoni Rovira i Virgili

Divendres, 3 de febrer de 1939 — D’ençà que hem passat la frontera i especialment d’ençà que som a Perpinyà, remarco l’accentuada diferència fisiològica entre els habitants del Rosselló i els forasters que han patit les privacions alimentàries. Oh, no costa pas gaire de descobrir els refugiats! Encara que no duguin maletes o farcells, encara que no tinguin l’aire de gent que ve de fora, encara que no vagin espellifats, els delata el rostre, aquest rostre magre i groc, amb les galtes xuclades i els ossos en relleu sota la pell arrugada. A l’expressió espiritual del desconhort s’afegeix la marca de la depauperació corporal. Els grups de refugiats semblen una processó de fantasmes, una colla de malalts febrosencs de l’hospital. Els efectes del flagell són més vistents en els homes madurs que en els joves i les dones.

¡Amb quina resignació, plena d’esperit cívic, els catalans hem aguantat un any i mig de fam autèntica i progressiva! Dubto que cap altre poble s’hi hagués avingut amb tant de coratge i amb tant d’humor. La fam, que per a moltes generacions de catalans ha estat una cosa desconeguda, llunyana, mítica, de la qual només tenien una idea literària, diguem-ho així, s’ha fet conèixer directament i cruelment a la Catalunya dels darrers mesos. Els catalans d’ara hem sabut, per experiència pròpia, què és això de tenir fam, quin és el turment de no poder menjar segons la gana. Aquesta fam no és literatura, no és una hipèrbole retòrica; hem sentit les seves urpes clavades a les entranyes nostres, i en portem els senyals al cos i sobretot a la cara. 

 
Fragment d’Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili:
projecte a Verkami per fer-ne un blog i reeditar el llibre. Fem-ho possible!