Antoni Llull Martí

Faltant pocs dies per a acabar l’any i començar-ne un altre, què us sembla si parlam un poc de l’etimologia d’aquest mot i d’alguns dels seus derivats? És prou sabut que any prové del llatí annus, però el que no solen explicar els nostres diccionaris etimològics és com i des d’on entrà aquest mot en el llatí i perquè l’adoptaren els romans com a mesura de temps. Després de consultar diverses obres de lingüistes espanyols i estrangers, em trob amb què annus devia procedir d’amnus, mot que enclou l’arrel indoeuropea am, que significa ‘temps’, i que encara s’usa, talment, en gaèlic (escocès) o formant composts referits al temps en altres llengües celtes, com en el gal·lès amser i en el bretó amzer ‘temps’ (el que transcorre, no el meteorològic). Amnus / annus fou adoptat en llatí com a la mesura (unitat) de temps equivalent a un any complet.

Al començament d’aquest període, que no sempre ha estat el primer de gener, li deim Cap d’any (per cert, no digueu a la darrera nit de l’any «Nit vella», imitant Nochevieja, perquè això és cosa pròpia de la llengua castellana i em sembla que de cap altra). D’altra banda, els mallorquins solem creure que això de Cap d’any és cosa ben nostra i que no s’usa en altres llengües, sobretot perquè no ho veim usat en la castellana, però no és així. En italià, referint-se al primer dia de l’any, diuen Capo d’anno, i en sard, Cabuanno, que ve a esser el mateix. En castellà s’usa també cabo de año, però no referint-se al començament de l’any, sinó a un aniversari, generalment parlant de la missa que es fa per un difunt al cap d’un any d’haver mort (missa de cabo de año), significat que tenen igualment el gallec i portuguès cabo de ano, l’asturià cabo d’añu, l’aragonès cabo d’ano i el francès bout de l’an, llengua en la qual diuen le jour de l’an per referir-se al dia de Cap d’any.

Un mot català ben curiós per a anomenar aquesta festa és Ninou, que s’usa des de temps molt antic a diversos llocs del Principat i en alguns de València, mot que ja es troba en la Crònica del rei En Pere el Ceremoniós (segle XIV), i un precedent seu, Aninou, en la del rei En Jaume I, i que prové, segons Coromines, del llatí dies anni novi ‘dia de l’any nou’.

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules. Defensa de la llengua,
etimologia, història, curiositats (Palma: Documenta Balear, 2009), pàg. 196