—Tu i jo, Escanyapits, ens quedarem a guardar els fatos mentre els contrabandistes els porten en corrua a l’amagatall.

Pere Coromines, De plaer no n’hi ha mai prou (Barcelona, 1927)

Rosa Figuera Venturós, de Tremp, ens escriu:

El mot fato a les terres de Lleida es fa servir també per dir ‘tonto’ a algú. Per exemple:
–Aquest home és fato.
–Que estàs fato? (que estàs atontat? o encantat?)

 
I Joan Baraldés i Santamaria, de Sant Fruitós de Bages, ens envia aquest altre missatge:

A casa, del fato en dèiem al menjar que el pagès s’enduia al camp o a la vinya per menjar a l’hora de dinar. Anar al fato era quan el pagès s’aturava de treballar i anava a menjar a la barraca o a sota el cirerer. Portar el fato, era portar el menjar pel pagès que treballava a la vinya.