—Li he demanat que em portés al carrer del Vidre, per veure el lloc del qual parlen, però s’hi ha negat posant-se les mans al cap. Aquesta noia tenia pocs anys més que jo, estava en la pell i l’os. Que no les tracten bé?

• Coia Valls, El mercader (Barcelona: Edicions B, 2012)

I, mentre la pobra xica anava pansint-se i quedant-se en la pell i l’os, mon pare, que era un home encara jove, en la flor de la vida, havia de treballar, mirar per casa i ocupar-se de la malalta i dels dos xiquets… Perquè, mon pare, molt de despatx i molts agraïments, i molt d’eixir mudat en les processons, però vivia d’un jornal més curt que llarg i no podia pagar una fadrina…

• Josep Franco, Això és llarg de contar (Alzira: Bromera, 2004)

Pareix que la nostra societat només s’indigna quan veu les imatges més cruels i immediates. El que està succeint a molts d’infants arreu del món pareix que no interessa a ningú. Si veiem la televisió sopant, contemplam indiferents ombres de criatures que només són pell i ossos, menjats per les mosques i ni tan sols ens tremola la cullera. Contemplam indiferents nins vestits de soldats i que l’única jugueta que han conegut ha estat una arma.

• Conxa Forteza, «A Israel també hi viuen infants» (Diari de Balears, 14 de gener del 2009)

Un dia darrere l’altre Z va deixar de menjar fins a ser pell i ossos, i la van ingressar. En un hospital, de primer; després en una residència. La vigilaven. A la residència la vigilaven amb càmeres. A l’habitació, al vàter, al passadís. Vivia tancada. Amb normes, normes imposades. Rehabilitar el cos a la ingesta d’aliments per salvar la vida.

• Marta Leblanc, «Del cap a l’estómac» (VilaWeb, 23 de gener del 2008)