1) En sentit interrogatiu, expressant estranyesa, sorpresa:
 

Anar a Morella en un dia era inviable, almenys per allà. Aleshores el va sorprendre una detonació. Un tret, no gaire lluny. Un tret solitari que no va tenir continuïtat. A quin sant venia ara aquell tret? Bé, havia sonat Matarranya amunt, cap a la Font del Teix. No era la direcció que seguia.

Juli Alandes, Caça major (Barcelona: Alrevés, 2018)

Però [als bessons] els atemoria la dependència que s’havien creat amb aquella mena d’identificació. ¿Què seria Baltasar sense Gabriel? I Gabriel sense Baltasar? I posseint aquella comprensió mútua tan insuperable, ¿a quin sant anaven a buscar-se més amics? Des de la seua mateixa infància, s’havien bastat l’un a l’altre, i, com a conseqüència d’això, havien pràcticament defugit o almenys menystingut la possibilitat d’entaular relació d’amistat amb companys seus.

Ignasi Mora, Les veus de la família (Barcelona: Columna, 1992)

I inesperadament, sense saber de quina manera ni a quin sant, un element que no havies tingut en compte es fa l’amo i senyor de tot: el soroll.

Encarna Sant-Celoni, Guarda’t dels jocs del destí (València: Brosquil, 2005)

 
2) En sentit exclamatiu, expressant negació, rebuig:
 

Aquells corbs, com pensaments malignes, m’acompanyaven cada dia quan s’acostava l’hora de visitar l’escriptora. Ella no hi tenia gens de culpa, en tot això, calla, a quin sant, com n’hi podia tindre, de culpa!

Raquel Ricart, El dit de Déu (Barcelona: Proa, 2022)

Toni Mollà: ¿Vostè no ha tingut prou amb els drets d’autor per a passar casa?

Joan Fuster: ¡A quin sant, home! ¡A quin sant! No mai, no mai de la vida. Amb els drets d’autor ni he tingut per a viure ni per a res. Si vols que et diga la veritat, no m’he parat mai ni a mirar-ho.

Joan Fuster, Converses inacabades, amb Toni Mollà (València: Tàndem, 1992)

S’aturà així que sentí un soroll provinent del pany de la porta. Se n’anà fins al peu de l’escala i, des d’allí, avisà la resta perquè s’assegueren a la taula on hi havia unes fitxes de dòmino.
   —¿Que t’avorries dalt, Nelo? —digué mig cridant mentre els altres adreçaven fitxes simulant una partida.
   —Fa un dia molt bo. ¿Què feu tanta estona tancats?
   —Una partida de xamelo —contestà Nevera ajudant-lo a baixar els últims escalons.
   —No vos jugareu diners, amb la falta que li fan al centre.
   —A quin sant! Només els cafés. —Nevera i Nelo es dirigiren a la taula—. ¿Vols fer una maneta?
   —M’he deixat les ulleres a la sagristia.
   —Un whisquet sí que acceptaràs, ¿no? —convidà Colometa.
   —No sé si deuria. A la meua edat, com menys excessos faça millor. Però va, vinga, posa-me’n un culet. —S’assegué a la taula.

Ferran Torrent, L’any de l’embotit (Barcelona: Quaderns Crema, 1992)

Pitjor va ser el cas de Zahia Guidoum en un hospital de València: acabava de perdre l’embaràs i la metgessa, amb tota l’educació del món, li va demanar: «Disculpe, me puede hablar en castellano?» La Zahia només havia de posar el seu cervell en mode traductor automàtic, com el del Google, oblidar que tenia uns drets, no sentir dolor, no patir, i repetir a aquesta dona tot l’horror pel qual passava en la llengua de l’imperi. Com podem pensar que la senyora doctora, després d’haver estudiat tants anys la difícil carrera de medicina, segurament obligant-la a aprendre llengües tan útils com ara el grec i el llatí, i tan universals com ara l’anglès, havia de perdre el seu valuós temps per aprendre la llengua en què parlen els seus pacients? A quin sant! Ja ho deia la senyora Bravo, consellera de Justícia de la Generalitat Valenciana: «Entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià, cal garantir la salut del ciutadà». No li preguntarem què entén ella per una bona atenció sanitària. Suposo que vol dir que ni la justícia, ni la policia, ni la sanitat estan per la nostra mania.

Gemma Pasqual i Escrivà, «Aquesta mania nostra de parlar en català» (VilaWeb, 13 de gener del 2021)

   —No em tingues por, pescador —va dir, alhora per les tres boques, aquell misteriós habitant de la cala—. No t’esglaies pels meus tres caps i les meues dues cues. No et faré cap mal. En canvi, tu sí que me’n faràs a mi!
   —Jo? —protestà ell cada volta més meravellat—. A quin sant! Jo no mate peixos que parlen com a persones! Ets tu, potser, la Senyora? —acabà tot recordant el somni.
   —No —retrucà el monstre—; jo no sóc pas la Senyora: jo sóc la Mare dels Peixos… I vull saber què vas a fer de mi.

Enric Valor, «La mare dels Peixos», dins Rondalles valencianes 1 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)