Albert Pla Nualart

L’Alcover-Moll diu que encabat és la forma vulgar de en acabat, una locució recollida a tots els diccionari que vol dir després: «En acabat vindran». Joan Solà, a Plantem cara, aconsella a Xavier Pàmies —un luxe de traductor— que en lloc de en acabat escrigui encabat, i diu que és una qüestió mal resolta als diccionaris. Hi ha dues raons per preferir encabat: que és el que es diu (per això deu ser vulgar) i que l’estructura en + participi no té cap vitalitat.

Serà difícil, tot i que algú ho intenta, que encabat sigui mai estàndard formal. Però, en canvi, és desitjable poder-hi recórrer en un col·loquial que necessita riquesa de registres i que exigeix, per definició, reproduir amb fidelitat el que la gent diu. En un diàleg d’un guió o d’una novel·la, la forma que sona versemblant i no grinyola és encabat: així l’hauríem d’escriure i així la trobem recollida al llibre d’estil de TV3.

El drama de moltes aglutinacions, ben vives en molts pobles, és no trobar en un estàndard massa reduccionista la grafia adequada. L’escriptor que faria dir encabat al personatge inspirat en una tieta que ho deia, li acaba fent dir un neutre després quan no el troba al diccionari. Això si no l’hi canvia el corrector. Enguany l’IEC celebra el centenari de la Secció Filològica amb L’any de la paraula viva, i viva vol dir tal com raja. Més d’una paraula ha mort a les oficines lexicogràfiques.

Publicat originàriament a l’Ara, 21 de març del 2011