Una tria d’El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013)

De bat a bat se t’obren poques portes, | de gom a gom se t’omplen pocs espais, | de fit a fit t’esguarden certs esglais, | de cap a cap les hores són ben mortes.

ℵ

Els presidents es miren el melic, | els rodamons s’apleguen a l’hostal, | els tastavins de l’aigua diuen mal, | els ermitans no tenen cap amic.

ℵ

Un riu de foc semblant a les onades | del mar immens envairà l’instant, | el vell camí, per comes i clotades, | fidel servent serà del caminant.

ℵ

El blat vinent potser madurarà | quan ja seré una ombra del passat, | el sol se’n va, prô tornarà demà, | de mi, no sé quin vent m’escombrarà.

ℵ

Qui vol no pot si va per mal camí, | qui vol no dol si va per la drecera, | qui sap què vol coneix el seu destí, | qui vol fugir ho deixa tot enrere.

ℵ

Qui hi sent no hi sent si no sent el que vol, | qui corre molt no veu ni per on passa, | qui tanta por té de quedar-se sol | troba de cop que l’acompanyen massa.

ℵ

No tornaran els dies de les veus | mirall del crit unànime del cor. | D’ara endavant, s’estroncaran les deus | de les cançons del cor fidel que es mor.

ℵ

L’avui és trist, l’ahir qui sap on para, | tot són neguits, tot és isard i nu, | la llum de dalt ni em guia ni m’empara, | del més enllà no me’n diu res ningú.

ℵ

Si soc molt clar diran que vaig errat, | que soc la veu del pensament fingit, | assajaré, per tant, l’obscuritat, | i em serviré de mots sense sentit.

ℵ

Qui té no té si té sense delit, | qui diu no diu si no sap el que es diu, | qui sap tenir en treu el seu profit, | qui sap callar diu sense dir ni piu.

ℵ

M’han expulsat d’un tros de paradís, | inconegut, boirós i fantasmal, | trio un camí, incert i poc precís, | si tu no vens, la tria tant se val.