Albert Jané

A un pobre pagès de secà li van robar el cavall i no va tenir més remei que anar-ne a comprar un altre, car, per a les feines del camp, no es podia pas estar de la seva ajuda. Al cap de tres dies, doncs, va fer cap a la fira que justament se celebrava en una vila propera i, tot just d’haver-hi arribat, el primer animal que va veure va ser el seu cavall. Sense pensar-s’hi gaire el va agafar pel capçal i va dir al marxant que l’oferia:
   —Aquest cavall és meu. Fa tres dies que me’l van robar.
   —I ara! —va protestar, indignat, el marxant—. Si fa més d’un any que el tinc, aquest cavall.
   El propietari, amb un mocador que duia, li va tapar els ulls i va preguntar al marxant:
   —Aquest cavall mira contra el govern. A veure, si fa tant de temps que el teniu, digueu de quin ull.
   —De l’ull dret! —va dir el marxant, no sense haver-s’hi pensat una mica.
   —Doncs, tal com podeu veure, no és pas veritat —va dir el pagès, destapant l’ull dret de l’animal.
   —Vull dir que mira a la meva dreta, home, és clar —va cuitar a corregir el marxant—. O sigui, l’ull esquerre de l’animal.
   —Ho veieu, com no és vostre? —va dir el pagès destapant l’altre ull de l’animal—. Hi veu bé de tots dos ulls, el meu cavall.
   Tots els badocs que s’ho miraven van donar la raó al pagès i van fer venir el jutge, el qual, home recte i dreturer, va fer tornar el cavall al seu amo i va imposar una forta multa al qui pretenia que era seu.

• Albert Jané, «El cavall robat», dins A la vora del temps. Recull de contes i rondalles (Caldes d’Estrac: Edicions del Pirata, 2004), pàg. 37-38