Afrodita és la deessa de l’amor, identificada a Roma amb l’antiga divinitat itàlica Venus. Sobre el seu naixement es transmeten dues tradicions diferents. Una la considera filla de Zeus i de Dione; l’altra, d’Úran, els òrgans sexuals del qual, tallats per Cronos, van caure al mar i van engendrar la deessa, la dona «nascuda de l’escuma del mar» o bé «nascuda del semen del déu». Tot just sortida del mar, Afrodita va ser portada pels zèfirs primer a Citera, i després a les costes de Xipre, on fou acollida per les Estacions i conduïda per elles a l’estatge dels Immortals. Posteriorment, Plató es va imaginar l’existència de dues Afrodites diferents: l’Afrodita Urània, nascuda d’Úran (el Cel), deessa de l’amor pur, i la filla de Dione, l’Afrodita Pandemos (és a dir, l’Afrodita Popular), deessa de l’amor vulgar. Però aquesta és una interpretació filosòfica tardana, que les versions més antigues del mite desconeixen.

Pierre Grimal, Diccionari de mitologia grega i romana (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí

Torneu a Afrodita