—I em deia bonica i reina meva i afegia que sabia què havia fet jo a la guerra, i també que havia sentit què els passava als rojos retornats sense protecció. I em picava l’ullet i a mi tot era picar-me l’ullet d’aquella manera i glaçar-se’m la sang, perquè sé de què era capaç… I vaig deixar passar dies i quan ja em pensava que ell se n’havia cansat, hi tornava, i hi tornava […] Ell, abans de la guerra, vivia al mateix carrer que jo i ha de pensar, Nuri, que no era ningú. Poca cosa, com és… prim, blanc, escardalenc…
   Ho havia repetit no sé quantes vegades. Prim, blanc, escardalenc… i ja no en deia res més. Una tarda, però, va continuar, com si fos normal, com si sempre ho hagués fet d’aquella manera.
   —I una nit jo tornava a casa i tot ja era fosc, i no vaig poder ni cridar, i aquells braços escardalencs, no ho hauria dit mai, eren com unes tenalles. Sap què vull dir, Nuri?

Cinta Arasa, «I unes mitges amb costura o el primer dia», dins Els caus secrets, a cura de Sebastià Bennasar (Palma: Moll, 2013), pàg. 64