El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a l’observació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada plens d’interès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènua i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra —i aquest és el meu cas— els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum. En algunes èpoques de la vida he sentit el desplaçament de forma gairebé morbosa —he estat un home errívol. En aquest sentit, jo sóc en certa manera un producte del preu que la nostra moneda tingué entre la primera guerra general i la guerra civil.

prefaci a La vida amarga (Barcelona: Destino, 1967), pàg. 7