—He tingut un malson aquesta nit —digué l’avi—. Estava morint-me. L’àngel de la mort, que dic jo que seria un àngel i de la mort, perquè jo d’aquestes coses no entenc, em visitava i em preguntava com volia jo el rètol, epitafi sembla que es diu, allò que es posa als difunts una vegada soterrats perquè es veja que el mort és un mateix i no, diguem-ne, l’avi Camatorta. «Ara t’ho dicte», li dic jo, i l’àngel trau el bloc i la llapissera.

Josep Vicent Marqués, «Un malson de l’avi», dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 58

Sembla ser que entre els homes ja s’ha perdut aquella vella tradició de l’epitafi. L’epitafi és una figura prou simptomàtica d’uns temps que ja no són els nostres. Només en un món on hom podia dedicar part de la seva vida a pensar-se com a cadàver era possible l’epitafi. L’epitafi pretén seguir remant després del naufragi, pretén resistir-se al final volent dir, encara, l’última paraula. L’epitafi, que a nosaltres avui ens provoca una mitja rialla continguda, havia estat un gest imponent, seriós, havia estat una de les principals responsabilitats humanes.

Abel Cutillas, Viure mata (Juneda: Fonoll, 2006), pàg. 94