Definició
1 Sentir pena de ser absent d’un país, d’haver perdut algú o alguna cosa.
Enyorava el seu poble.
2 Trobar a faltar alguna cosa o persona absent, desapareguda.
Quan el seu germà se’n va anar, els primers dies l’enyorava.
«Hi ha esclavituds | que enyorem, desvalguts, | quan se’n van», fan uns versos de David Jou.
Etimologia
Del llatí ignorare, ‘ignorar’, que prengué després el sentit d’‘ignorar on és algú’, i després el de ‘trobar-lo a faltar’.
Usos
des de grècia,
Vicent Andrés Estellés, Horacianes, XLVI (1963-1970)
alguna horabaixa d’aquelles,
enyorava profundament roma,
la meua roma,
tot se’m confon al pas dels anys
i potser ara enyore aquell molt dolç enyor,
la meua joventut.—Però escolta, filla! Digues: què tens? què et fa mal? de què plores?
Narcís Oller, La febre d’or I, XIV (1890-1892)
—M’enyoro —respongué la noia entre sanglot i sanglot.
—I què enyores? —preguntaren sos pares tot sorpresos.
—No ho sé: u… u… una altra vida.
—Una altra vida! —exclamà en Foix rient com un beneit—. Això rai! No tinguis por: ara la tindràs. Si gastaves com a u, podràs gastar com a quatre. Demà mateix vos compro cotxe.
Tema de la setmana
Mots que el castellà ha manllevat al català (enyorar > añorar)