D’un temps ençà els vols barats han deixat de ser-ho tant, la majoria anem més curts d’armilla i, en general, la dèria d’envolar-nos ens l’han fet passar aquestes estretors que ens fan tocar de peus a terra. Tot allò que hem viscut, tanmateix, no ens ho retallarà pas ningú.

Carles Ribera, «Volant barat» (Presència, 7 de desembre del 2012)

I el corb, encara amb alguna pellofa de pipa al bec, es va envolar amb un batec d’ales poderós. El tinent d’alcalde el va contemplar fins que es va convertir en un punt negre gairebé imperceptible entre núvols blancs de cotó fluix. Després es va aixecar i va enfilar el camí de sortida, desitjant trobar-se amb el vigilant espavilat, ara que el necessitava.

Marina Espasa, La dona que es va perdre (Barcelona: Empúries, 2012), pàg. 58