Vaig arribar a Miquel Pairolí d’una manera atzarosa. Un amic i bon lector m’havia parlat del seu dietari Octubre —distingit amb el premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries— i el tenia a la llista de lectures, aquesta llista que creix mentre nosaltres decreixem. En això que el diari cultural digital Catorze va publicar en la secció «Tast editorial» ara farà uns mesos «Sobre la relectura», un text extret del dietari de Miquel Pairolí L’enigma (1999). El fragment —aquests tasts editorials resulten ben engrescadors perquè et descobreixen llibres i autors— mostrava, al meu parer, que al darrere hi havia un bon escriptor: enginyós, punyent, divertit, sensible i profund alhora davant la vida. Vaig buscar el llibre per les xarxes i amb prou feines vaig trobar-ne un exemplar a un preu assequible.

Lourdes Toledo, «Reivindicació de Miquel Pairolí» (L’Avenç, núm. 483, octubre 2021)

Fa molts anys que dic, i no em cansaré de repetir-ho, que només el dia que algú sigui capaç de presentar una tesi doctoral de només vint pàgines, sense notes ni bibliografia, exposant una idea nova i engrescadora, ben estructurada, aleshores haurem començat a canviar un sistema que és un paquiderm de velocitat escassa, de pell molt gruixuda i que consumeix un farratge baratet, de mala qualitat, però en quantitats industrials i basardoses, per substituir-lo per un antílop més àgil, veloç i adaptat a l’ecosistema de la societat actual.

Francesc Parcerisas, Un estiu (Barcelona: Quaderns Crema, 2018), pàg. 56