Per telèfon un amic transhumant, que passa bona part de les vacances trepitjant territori a peu i pelegrinant als llocs sants de la natura, em fa el següent comentari: «Saps que quan surts a caminar sempre venen a tu aquelles mosquetes i mosquits enganxosos? I quan comences a suar, en tens més a sobre, fins que els fas fora o els aixafes?». I jo que li dono la raó, només fan que emprenyar. Però ell prossegueix: «Doncs un dia vaig pensar, què caram, aquests animalons hi són per alguna cosa que potser desconec. I vaig començar a especular: i si te’ls miressis d’una manera diferent?».

Núria Esponellà, «Converses al vol» (El Punt, 26 d’agost del 2007)

El 1985, en la campanya USA for Africa, Michael Jackson, Stevie Wonder i Lionel Richie van dirigir tot un enfilall de cantants que pretenien combatre la fam a l’Àfrica. Ho feien al so d’una cançó que deia: «L’amor és tot el que necessitem» i «Som el món […] som aquells que han de fer un dia més brillant». L’operació de màrqueting va resultar un èxit rotund i la cançoneta encara se sent avui en dia, però sembla que els efectes dels macroconcerts sobre la fam a l’Àfrica van ser més que dubtosos. Tot i això, la saga de les estrelles solidàries ha seguit endavant, amb grans operacions mediàtiques, sovint basades en cançons enganxifoses acompanyades d’imatges de nens negres.

Gustau Nerín, Blanc bo busca negre pobre. Crítica de la cooperació i les ONG (Barcelona: La Campana, 2011), pàg. 105