En l’economia literària, cal que cadascú tingui el propi sentit del tant per cent legal; si me’l feu fixar, naturalment que no us podré cantar la xifra, però us el diria a ull, i en poques paraules ens entendríem. Perquè, si, per una banda, no costa molt en un país com el nostre enfilar-se com una carbassera fent versos o definicions transcendentals, hem de comptar que la gent del nostre país també és despiadada, i, quan un cau, no hi és a temps el combregar, perquè, del desgraciat, no en deixen ni les cues.

Josep M. de Sagarra, «Sobre el tant per cent» (La Publicitat, 13 d’abril del 1926), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 547

Amb la corrupció passa com amb les pizzes: els italians passen per ser-ne els mestres, però una bona quatre estacions la pots trobar a qualsevol racó de món. Al nostre país hi ha bones pizzes i males persones, si fa no fa com a tot arreu. Alguns compatriotes viuen convençuts que habiten una mena de paradís de les virtuts on tots els mals vénen de fora. Són els que, periòdicament, constaten amb estupor, sentint les notícies o llegint-les, que viuen en un fangar d’immundícia d’extensió més o menys variable però que mai no s’acaba d’assecar del tot. S’entén perfectament que algú que viu en la inòpia s’enfili com una carbassera quan veu la colla de barruts que s’aprofiten de l’erari públic per a un benefici personal. Però en aquest podrimener el pitjor que podem fer és reaccionar amb fúria indignada i començar per perdre la confiança en el sistema.

Carles Ribera, «El llard de la corrupció» (Presència, 14 de desembre del 2012)