Definició
Persona que pretén endevinar les coses futures o ocultes per mitjans sobrenaturals.
«Si un fos endevÃ, no seria mesquû (Men.); «Si un sabés l’endevÃ, moltes coses no les faria» (Mall.): vol dir que si sempre poguéssim preveure allò que ha de succeir, no farÃem gaire coses desbaratades (Diccionari català -valencià -balear).
Etimologia
D’endevinar, antigament devinar, del llatà divinare, ‘presagiar el futur’, derivat de divinus, perquè s’aplicava al qui pretenia preveure els designis dels déus.
Usos
El futur és incert, ningú no el coneix, però hi ha certeses que són inqüestionables i prediccions que, si res no ho espatlla, es compliran segur. Si avui és dilluns, no m’equivocaré si dic que demà serà dimarts, aixà que empraré el temps de futur sense por. I el mateix faré si vull expressar un desig enorme i fer-lo passar per cert amb un optimisme malaltÃs: «Demà em tocarà la loteria», podria dir la vigÃlia del sorteig de la grossa (i després, ni el reintegrament). El que no podem fer és emprar el futur per fer suposicions, cosa que en castellà sà que es pot fer. Imaginem que a la feina un company no ha vingut i demanem per ell, per saber què li passa; l’espavilat del despatx ens respon de seguida: «Estarà malalt». En el cas que l’espavilat fos endevÃ, semblaria una sentència de mal averany, una mena de maledicció, perquè l’ús del futur ha de servir només per assegurar o augurar l’esdevenidor, i mai per fer una suposició més o menys hipotètica, cosa que en castellà és ben viable. En aquest cas, ens servim del verb deure: «Deu estar malalt».
Rudolf Ortega, Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010), pà g. 85
Tema de la setmana
Tinc més dubtes, de Rudolf Ortega