—Bon dia, senyora. Vosté deu ser del poble, no?
 —Ganxuda, jo?—li contestà la dona amb ironia—. No, filla meua, de cap manera. Jo sóc de Guadasséquies, però dels vint anys que em vaig casar amb el meu Miliet, que visc ací al poble.
   —Què vol dir això de ganxuda? —li preguntà Berta encuriosida.
 —Ja ho veig, ja, per tal com parleu, que no sou d’ací del terreny. Doncs… ganxuts, fillets meus, se’ls diu als fills de Benigànim des que una vegada s’encabotaren a traure la lluna de la font de la plaça amb un ganxo. Feu-vos càrrec, quin caràcter tan seu.
 —I ho aconseguiren?—ficà la pota Martí.

Antoni Espí i Joan Olivares, El regne d’Albaríssia (Alaquàs: Prodidacta, 2001)

Una cosa les havia unides de seguida: malparlar dels marits.
 —No sé les vegades que li ho he dit a Camille: que pinte paisatges bonics! Ell s’encabota a dir que el més important en l’art és la «sensació»…
   Hortense no necessitava cap estímul per a prendre el relleu en la crítica.
   —Paul és igual. Per a ell hi ha dues classes de pintors: els que tenen collons i els que no. No cal dir que els primers es moren de gana…

Martí Domínguez, El fracassat (Barcelona: Proa, 2013)