Definició
Desgràcia, malaurança.
Quina dissort, el meu veí: en un accident va perdre la dona i un fill.
Etimologia
Mot format amb el prefix dis-, del llatí, que significa ‘contrari a’, i sort, també del llatí sors, sortis, mateix significat.
Usos
Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català (1939, reeditat per Acontravent el 2014)
Tema de la setmana
Campanya per reeditar Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili. Voleu contribuir-hi?