Cada vegada que entràvem en el territori d’una falla, miràvem les garlandes del carrer i calculàvem la proporció de banderes espanyoles i senyeres amb franja blava, considerades per nosaltres, és clar, com a signe positiu. Algunes vegades, mon pare, a través d’amics fallers, aconseguia un parell de caixes de trons de bac i participàvem en la despertà, que ha estat sempre el que més gràcia m’ha fet de les Falles, com una salutació optimista de bon matí (ni tan sols ara no sóc capaç d’emprenyar-me quan sent una despertà).

Josep Vicent Marqués, Tots els colors del roig. Quasi unes memòries ideològiques (València: Tres i Quatre, 1997), pàg. 95

Era de nit fosc, però a la llum de les torxes, les llanternes i els fanals, vaig distingir més de quatre caràcters forasters. Tanmateix, la majoria érem del poble. Encara vaig tenir temps de participar en la despertada. Em vaig proveir d’una bona estaca d’olivera i em vaig allistar en l’esquadra dels macers, que presidíem la processó picant les portes que romanien tancades, amb el mateix comboi de quan érem xiquets i anunciàvem el pas de la Salpassa —un altre recapte per als capellans, ves per a on—.

Joan Olivares, Vespres de sang: vint-i-quatre almuds (Alzira: Bromera, 2000)