Definició
Acció de deixar d’ésser; l’efecte.
«Qui pot pensar la dolor del desésser?», fa un vers d’Ausiàs March.
També es pot usar com a verb (només en infinitiu): cessar d’ésser, d’existir.
Etimologia
Compost del prefix privatiu des- i del verb substantiu ésser, del llatí vulgar ĕssĕre, substitut en la llengua oral del llatí clàssic ĕsse, mateix significat.
Usos
En català existeix una paraula densa i misteriosa, fins i tot en la forma, en la fonètica, i encara més en el sentit i en les implicacions que té. És la paraula desésser. Deixar de ser, cessar d’existir. Abandonar el ser: desésser. És això possible o solament abandonem, amb la mort, la consciència i el jo vinculats a un cos? Tal vegada l’acte de desésser no sigui absolut pel que fa a la matèria, que és en transformació contínua, però sí que ho és pel que fa a la persona. No tenim cap mena de constància del contrari.
Miquel Pairolí, Octubre (Barcelona: Acontravent, 2010), pàg. 106—Atlants, heu de desésser: la terra fins que us serva
Jacint Verdaguer, L’Atlàntida (1877)
se n’ha d’entrar a estelles com a vaixell podrit;
faça’s enllà o enfonse’s la humanitat superba;
facen-s’hi monts i regnes, que el mar muda de llit.
Tema de la setmana
Mots amb el prefix des-