Mentre m’estic fent el sopar, arriba la noia que ha de substituir el Selim a la cambra del costat. És una noia molt alta i més aviat desairosa, una mica més gran que jo, que quan somriu —somriu molt— ensenya totes les dents. Es diu Maya, és holandesa i fa un màster d’informàtica. Quan ha arribat, jo escoltava el radiocasset que tinc a l’habitació amb totes les portes obertes, i una de les primeres coses que m’ha dit és si podia abaixar-ne el volum. M’ho ha demanat somrient però amb fermesa, cosa que m’ha agradat. Em sembla que ens entendrem.

David Vilaseca, Els homes i els dies (Barcelona: L’Altra, 2017), pàg. 121

Fa molt de temps que soc aquí i sí, estimo aquest home que té aquest aire desairós quan és el centre d’atenció, m’agrada perquè és intel·ligent, és savi, és educat i em tracta com una dona lliure.

Laura Pinyol, El risc més gran (Barcelona: Amsterdam, 2018)