Tot just trec el cap després de passar-me uns quants dies en un estat d’embriagament… amb un llibre. M’ha encantat, el llibre. M’ha encantat cada segon. M’ha transportat al seu món. M’ha fet pensar en tota mena de coses de la meva pròpia vida. M’he angoixat pel destí dels seus personatges. M’he sentit viva i absorbida, i rotundament brillant, bullint d’idees, desbordant de records d’altres llibres que m’han encantat. He redactat una dotzena de cartes imaginàries a l’autor, cartes que no escriuré mai, i encara menys, enviaré. Li he escrit cartes d’elogi. Li he escrit cartes detallant informació personal del tot inapropiada sobre les meves vivències amb el tema que tracta l’autor. Fins li vaig escriure una carta recriminatòria quan un dels personatges es va morir i em vaig quedar garratibada de pena. Però sobretot li he escrit cartes per donar-li les gràcies: l’embriagament que experimento quan llegeixo un llibre meravellós és un dels principals motius pels quals llegeixo, però no passa sempre, ni tan sols de tant en tant, i quan passa, m’agafa una eufòria desaforada.

Nora Ephron, «Embriagar-se», dins Tinc un coll que fa pena i altres reflexions sobre el fet de ser dona (Barcelona: L’Altra, 2023), traducció de Carlota Gurt