He defugit sempre les discussions, els diàlegs allargats. M’agradaven les estones de soledat, que omplia llegint, dibuixant, retallant, construint-me joguines; de sobrepuig, del col·legi arribaven setmanalment unes prometedores bones notes. Notes escrites en castellà, la llengua de les escoles, en el meu cas particular, dels Germans Maristes de Lleida, la ciutat on vaig néixer.

Josep Vallverdú, La llengua viscuda (València: Tres i Quatre, 2023), pàg. 32

Qui, l’any 1947, editaria allò? Eren un centenar de versos en català. No existia autorització de publicar cap text, cap ni un en català, en aquella primera dècada de franquisme triomfant; les multes i fitxa policial subsegüent eren veritables clatellades.
   Sense conèixer-los de res, vaig entrar en una petita impremta del carrer Consell de Cent, on hi havia dos homes amb bata, i els vaig demanar quant em costaria imprimir deu exemplars d’aquell poema. Sense cap comentari crític, es van llegir el text, després em van ullar de cap a peus, van veure quin potentat era, i em van demanar una misèria per aquella impressió. No havien fet cap comentari de la llengua en què estava escrit. Havia topat amb dos catalans pel cap baix cooperadors. Sempre que hi he pensat, després, els he vistos com a activistes, perquè de sobrepuig hi van posar paper del bo. Barcelona n’estava plena, de «còmplices», d’homes i dones que «ajudaven», tant com, a l’altre pol, d’escagarrinats que s’haurien esgarrifat d’una proposta d’impressió en català.

Josep Vallverdú, La llengua viscuda, pàg. 96