La padrina, malauradament, tenia raó. La pallissa era un avís. Algú no havia valorat positivament, com diuen en tevetresenc, la meva presència a la zona i havia pres la iniciativa de fer-m’ho saber de manera inequívoca. Resultava inevitable no relacionar-ho amb el socarrimament de la moto. M’estaven dient: no has volgut aprendre la lliçó? Doncs ara tens una altra oportunitat. El meu costellam suggeria entusiàsticament que ens l’aprenguéssim.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Labutxaca, 2010), pàg. 149

La Laia buscava una estora petita i la col·locava a una ban­da. Ara fas tu d’home, deia, i jo m’havia d’estirar a terra panxa enlaire. No s’hi val a tocar amb les mans llevat que ho demanem i només es pot fer de la manera com ens ho demani l’altra. No ens podem treure la roba, està prohibit, i tot plegat era com un joc que ja s’hagués inventat algú abans, un trivial o un monopoly. Ara tu, Marta, deia la Laia, i ella s’estirava a poc a poc damunt meu, acoblant-se als ossos de la meva pelvis, al meu costellam. En sentia el pes al damunt, tot tou, i era agradable. El seu sexe amb el meu era d’una calidesa de vellut, tot i la roba. Respiràvem, conteníem la res­piració i jo no hauria dit mai que un cos damunt d’un altre pogués resultar tan plaent.

Najat El Hachmi, L’últim patriarca (Barcelona: Planeta, 2008)