Vaig creuar Barcelona encastada a la seva esquena sense saber quina era la nostra destinació i finalment vaig dibuixar un gran somriure a sota del casc quan vaig comprovar que entràvem a Sitges. Déu meu! Una autèntica escapada romàntica a la meva edat! Ja no hi comptava. I les dones, per modernes, alliberades i passotes que siguem, no ens podem resistir a una escapada romàntica.
   Així que l’Oriol va portar-me agafada de la mà i sense deixar-me dir ni una paraula a l’habitació que tenia reservada. I després, tot va passar molt de pressa: roba fora, copa de cava, llargues besades i… on són els condons? La pregunta no és retòrica ni és un fragment del rap de l’anunci que està tot cantat amb la o. On són els condons? Els condons no hi són.

Sílvia Soler, Una família fora de sèrie (Barcelona: Columna, 2010)

Perquè no és el mot en si allò que té prestigi (què és millor, un meló o una síndria?), sinó l’imaginari que l’acompanya. Si en una conversa deixes anar que «Ahir vaig fotre un clau de primera, nano», el teu interlocutor immediatament se t’imaginarà a tu amb barretina i a l’altra (o altre) vestit de sardanista, copulant en un paller d’una masia del Solsonès amb un condó decorat amb les quatre barres; en canvi, si dius que «Aquest tio té un polvo», la representació mental del teu interlocutor serà aquesta possible còpula als lavabos d’una discoteca, o en un cotxe ben llampant o a qualsevol altre escenari de la cosmogonia del que es considera «el món d’avui».

Pau Vidal, El bilingüisme mata (Barcelona: Pòrtic, 2015)