La literatura clàssica espanyola s’ha esfondrat gairebé en bloc —Cervantes i el Lazarillo a part— perquè era una cosa purament verbal i absolutament deshumanitzada. Si a la nostra no li ha de passar igual, hem de posar darrere de cada paraula que escrivim l’objecte, el sentiment, la sensació, la sal que preservi la paraula en el camí a través del temps i de l’espai. Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. Sóc el primer de confessar que totes literatures s’aguanten una mica per patriotisme i depenen d’un prestigi polític. Però això no és pas suficient.

«Mitja hora amb Josep Pla. Autoentrevista» (1927), reproduïda a Caps-i-puntes (Barcelona: Destino, 1983)

El narcisisme és un estat de dubitació permanent, d’indecisió dolorosíssim. És per això que els joves pateixen i fan patir. Fan patir sobretot les senyoretes, les quals, si alguna cosa detesten, és el jove indecís. L’home, però, no està pas construït per dubtar, sinó per creure. Per això molts joves, per sortir del mareig del narcisisme, es posen a creure en qualsevol cosa, generalment extremista, i combregar amb rodes de molí els emplena els sentits. El soroll els agrada, perquè els enterboleix la vista.

Josep Pla, «La joventut», Humor, candor… (Barcelona: Destino: 1973), pàg. 58