També em sembla correcte de situar Gaudí en el seu temps i de veure els tributs que hagué de pagar a la seva època. Donada l’evolució posterior de Gaudí, aquesta és una qüestió accidental i desproveïda d’importància, en definitiva, però és una qüestió que no es pot negligir, perquè explica la passió que caracteritzà, en un sentit o en un altre, la mentalitat del gran arquitecte. Els collfreds solen ser immutables. Gaudí no fou mai un collfred, ni quan tingué, davant de la religió, una posició ni quan tingué la contrària.

Josep Pla, «Antoni Gaudí (1852-1926)», dins Homenots. Primera sèrie (Barcelona: Destino, 1969), pàg. 191

El senyor Maragall, que fou un membre important de l’Associació Wagneriana, en la qual donà alguna conferència, tot i que com a wagnerià fou més aviat collfred i lleugerament indecís, el senyor Maragall solia dir que l’aspecte esgavellat i sovint grollerament orgiàstic que solia presentar l’òpera al Liceu només es podria polir amb representacions d’obres de Wagner. Ha estat exactament així mateix. Les paraules del senyor Maragall han estat plenament confirmades pels fets.

Josep Pla, «Joaquim Pena, un perfecte wagnerià (1873-1944)», dins Homenots. Primera sèrie