A la cambra de bany, tot afaitant-se, en Joaquim mirava el seu rostre pansit, i s’acariciava les galtes amb obscura melangia (…no em fa por la mort, però em fa por morir-me) i pensava en els bons temps a Estats Units, pelats com rates, ell i en Jack, i aquell jueu que es deia Joseph no-sé-què, i en la societat que havien format quan els va apadrinar Jean-Paul Nicolas, que deia que era comte. Quan va fer els primers diners i va pensar de tornar a casa, va continuar veient altres companys, de la mateixa societat, que és escampada arreu del món. Però ara que era vell, i que era cínic, i ja no creia en res, no anava mai a cap de les reunions secretes.

Isabel-Clara Simó, La salvatge (Barcelona: Proa, 1994)

La seva manera de conduir era dòcil i reflexiva i a vegades, per provocar-lo, en Bundó es posava cínic i li deia:
   —Si un dia tenim un accident de debò, d’aquells que et mates, jo vull que el conductor siguis tu, Gabriel. Ets tan atent i previsor, que ens deixaràs una bona estona per recordar la nostra vida abans de tancar els ulls definitivament. ¿Oi que diuen que en aquells últims segons et passen pel davant tot d’imatges, com una pel·lícula? Doncs jo vull que aquell moment sigui llarguíssim perquè hi càpiga tot.
   Aleshores en Gabriel el mirava sense mirar-lo, sense apartar la vista de la carretera, i li etzibava tot lacònic:
   —Mira que n’ets de pòtol. Cantamanyanes.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2009), pàg. 106