M’han preguntat, entre altres coses, si hi havia alguna cosa que no hagués fet mai i que m’hauria agradat fer. Els he dit que sí: un quatre mil. No m’han entès. Els ho he explicat: un cim de 4.000 metres. He pujat als principals cims del Pirineu que tenen més de 3.000 metres, l’Aneto, la Pica d’Estats, la Maladeta, el Mont Perdut… Però al Pirineu no n’hi ha cap, de quatre mil, com als Alps: el Mont Blanc, que és el més alt de tots, el Cerví, la Jungfrau, el Monte Rosa… M’hauria agradat haver-hi pujat, però no vaig tenir mai l’ocasió de fer-ho.

Albert Jané, Del «Quadern de Barcelona» (8) (2006) (Barcelona: Llengua Nacional, 2014), pàg. 84

I la culminació del procés d’extinció s’efectua amb la promoció social, que és l’instrument més pervers perquè es disfressa de generositat, d’obertura, d’igualtat… Les llengües minoritàries desapareixen sovint pel cim, vull dir que els primers a abandonar-les són els més rics, més cultes, els que tenen més interès a ser ben vistos pels nous amos. La noblesa i la gran burgesia varen ser els primers a acceptar i a difondre el sistema francès, perquè la monarquia francesa els va proposar una integració ràpida, sinònim d’enriquiment personal. A mesura que varen passar les dècades i, a França, a mesura que els valors republicans es varen anar consolidant, la petita burgesia, els obrers i, al final, els pagesos, també varen comprendre que el seu interès i el de la seva mainada era saber francès.

Joan-Lluís Lluís, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Barcelona: La Magrana, 2002), pàg. 83