La Natàlia se’n va anar a dormir d’hora, no vols veure la tele?, li va dir la Patrícia, avui fan teatre. Les remors del celobert van durar encara una bona estona. Veus apagades, l’oli que fregia algú que sopava tard, l’espetec en tirar la carn a la paella, soroll de batre ous, converses intercalades per algun crit de criatura, i, com a punt final, el terrabastall d’un rentavaixelles. Després va venir una curta estona de silenci, i tot seguit, veus llunyanes de la televisió, algun plor, alguna rialla, algun xiscle, el to era baix però remuntava de tant en tant i se sentia una conversa entre un home i una dona. En acabat, el gotellam d’una aixeta mal tancada i l’eixordadissa d’un dipòsit de wàter que es buidava. Per fi, a les dotze de la nit, la Natàlia es va adormir.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977)

Des de la galeria veia el terrat de l’entresol, on vivia un altre nen, en Joan, que era el meu amiguet i li deien Nitu. Ens trobàvem molt sovint, i jugàvem. Durant un temps vam instal·lar, pel celobert, un cordill que feia d’ascensor i hi pujàvem i baixàvem cotxes, i cromos, i bales, i tot el que pogués posar-se sense caure en una petita panera.

Josep M. Espinàs, El nen de la plaça Ballot (Barcelona: La Campana, 1988), pàg. 47