Darrere la sala que feia de cuina i menjador hi havia el paller, que tenia unes trampes a terra per on es feia baixar l’herba seca directament a les menjadores dels animals. Calia conèixer-les perquè, si no, tenies un espant perquè se t’enfonsava la cama, que podia anar a parar ben a prop del cap d’una vaca. Al costat del paller hi havia una gàbia que feia la impressió d’una veritable caseta. La casa dels conills. Allí es bellugaven mitja dotzena de catxapons i la mare conilla, amb molta llibertat. Quan els anava a portar menjar, només havia d’ajupir el cap perquè tot el meu cos cabia a dins.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985), pàg. 23

Llavors es va presentar en Mateu amb un catxapó als braços; deia que era el seu i que aquell no el mataríem mai per menjar. Vaig deixar caure l’escombra i vaig abraçar-lo tan fort que la criatura es va espantar perquè jo, a més a més, en aquells instants sanglotava amb desesper i el conillet amb aquella embranzida s’escapà d’un bot i el nen es deseixí de mi, cames ajudeu-me, darrere seu.

Maria Barbal, Pedra de tartera, pàg. 104