Jo vaig néixer aquí: en un casalot modernista que amb el temps es va convertir en un asil d’avis, després en un espai buit i no fa gaire, mentre jo escric aquesta novel·la, ha estat okupat. Avui és notícia als diaris locals i el seu desallotjament imminent, la seva destrucció, han fet que aquests darrers dies jo hagi visitat el lloc amb certa freqüència. Amb certa tristesa.

Lolita Bosch, La família del meu pare (Barcelona: Empúries, 2008), pàg. 37

Hi ha, també, si un puja més amunt del jardí, una finca amb una casa mallorquina del final del segle XVIII, San Boter, que Miró adquirí amb la intenció de tindre un segon estudi de pintura i d’escultura, i més intimitat. La planta baixa d’aquest casalot és visitable. Sorprenen, sobretot, les parets plenes de grafits de l’artista, esbossos que després es materialitzarien en escultures o no. Al pis de dalt, però, i per a frustració meua, no s’hi pot accedir: és l’espai on el Miró vell, que aparentment ho ha aconseguit tot en la vida, s’hi refugiava a meditar.

Manuel Baixauli, «Refugis» (Quadern d’El País, 19 de març del 2014)