Aquella il·lusió de mon pare duia implícita una necessitat de permanència: ell recuperava la casa pairal, que fou del seu avi i després de sa mare, i en la qual celebràrem tantes vegades l’aniversari de son pare, tots en família, envoltats de mosques i ovelles. I continuaria omplint-la de records, igual que sembrava tomàtigues en un petit hort que havia fet, encara que no tenia ni idea d’horticultura, amb la idea que hi brollàs qualque cosa per quan ell ja no hi fos.

Llucia Ramis, Les possessions (Barcelona: Anagrama, 2018)

Les cases pairals han estat i són l’aristocràcia del nostre país, el més demòcrata de tots els països europeus. Aquesta nostra aristocràcia mitjana —valgui l’expressió— no posseeix castells al cim de les muntanyes perquè no és guerrera, ni té murs emmerletats perquè mai gastà fletxes, fones o fusells. La porta de la casa és oberta sempre de bat a bat i s’hi entra sense trucar. Aquesta aristocràcia no ha pretès mai tenir la sang d’un color diferent de la dels seus masovers, parcers o jornalers, associats a les seves empreses.

Jaume Raventós, Memòries d’un cabaler (1932)