Don Toni assentia amb el cap. Jo experimentava llàstima i vergonya. En el curs de la conversa havia intentat de sortir discretament, però ella em pregà que quedàs.
   —És un favor… La seva presència em fa bé. ¿Comprenen ara per què pint? —afegí incloent-me en aquell plural—. He vengut al món ja vella. Només puc esser una espectadora…
   —Carpe diem —exclamà el senyor quan quedàrem sols—. Es puritanisme ha fet molt de mal, Joan. He conegut casos en què es passa sense transició de s’escrúpol an es desenfreïment. Es protestants haurien de llegir Horaci.

, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961])

Alternen en Distàncies les primeres versions del que han de ser els temes i els tons predominants en la poesia de [Pere] Rovira: l’acceptació exaltada de les carícies espinoses de la vida, la glorificació de l’amor, el desig, la bellesa i l’amistat; el gust per l’epigrama i per una mena de sàtira de costums actualitzada, el carpe diem alhora apassionat i melancòlic (cal esprémer l’instant perquè no hi ha presents invulnerables), la temptació de l’elegia, el poema meditatiu, escèptic o resignat, on troba paraules noves i justes per a les velles angoixes.

L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (Barcelona: Proa, 2000)