El mot capfoguer, més sovint en plural, capfoguers, indica una de les peces de pedra o de metall que a les llars serveixen per sostenir la llenya de cremar o evitar que el foc s’ofegui. Segons Coromines el mot ve del baix llatí caput-fuoco i respon al fet que els capfoguers antics tenien un cap d’home o animal a la punta, d’acord amb una vella tradició cèltica. Tenim, doncs, una metàfora potent que fa de títol als vint poemes de la segona part, o del segon cant, d’Estimada Marta. La reflexió del poeta [Miquel Martí i Pol] sobre si mateix com a poeta, metaforitzada en un estri de la llar que té la funció de preservar el foc de l’extinció. Si el foc té una primera identificació en la vida i una de simultània en la creació poètica, el capfoguer —en singular— no és sinó el suport de la vida i de la poesia, amenaçades d’extinció.

Ricard Torrents i Jaume Subirana, «El poeta d’Estimada Marta», introducció a Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (Barcelona: Edicions 62, 2008)

Sus dels dos capfoguers de la casa pairal
     on, freda, reposa la cendra,
hi vull posar tions que he pujats del corral
     i provaré si els puc encendre.

Joan Narach, «Capfoguers», dins Poesia rossellonesa del segle XX, a cura de Pere Verdaguer (Barcelona: Edicions 62, 1976)