Què havia de fer? Explicar la veritat als meus il·lusionats amfitrions? Que, de tots els menjars, l’únic del món que em provoca repugnància són les ostres. O callar i adduir cansament i en secret atipar-me de les xocolatines que porto sempre a la motxilla per a casos d’emergència? Vaig optar pel silenci i vaig començar a atacar el pa amb mantega i el blanc californià, que em produeix caparra (per més que els experts em parlin de la bondat dels ceps i els sòls, a mi els vins de Califòrnia em fan un mal de cap terrible).
Isabel Coixet, «Ostres gegants fregides» (Dominical d’El Periódico de Catalunya, 11 de juliol del 2004)

Escric des del dol, però no el dolor, per la mort de Joan Ferraté. L’he llegit als diaris i els tòpics m’embarbussen les paraules a l’àrea del cervell on s’ordena el llenguatge. Però no tinc mal de cap, més aviat una caparra immensa, un cansament anímic desangelat, la sensació d’un edifici vacil·lant que ha quedat sense bastida.
Xavier Coromina, «El tens tot, el cos que desitges» (El Punt, 19 de gener del 2003)