Igual que barco, encara no ha aconseguit que l’autoritat li doni carta de naturalesa, però ell resisteix, tenaç i convençut. El cantamanyanes és barrut, sí, però també és informal i té un punt de bohemi, precisament pel fet de llevar-se amb la Traviata a la boca. He dit llevar-se? No. El cantamanyanes podria llevar-se tot cantussejant una cançó, sí, però difícilment ho farà al matí, perquè en realitat és l’hora que se’n va a dormir.
   És probable que la raó del seu èxit indiscutible sigui la mateixa que la de bueno i berberetxo: és un castellanisme, sí, però el pronunciem ben acatalanat (tant si neutralitzem les vocals que toquen perquè som de Moià com si les obrim perquè som de la Fatarella), que és un dels grans plaers d’aquesta vida.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 51

Les 11 del matí i el mòbil apagat. Un foc intens li començà a cremar les entranyes com si s’hagués empassat tot un carro d’espècies picants: la imaginava fent l’amor amb un paio nou, un d’aquells d’estil melangiós, intel·lectual, cantamanyanes. Va encendre una cigarreta i la xuclà com si l’hagués de cremar sencera. Encara duia el pijama. Ah, no, es digué, no passaria un diumenge així. Decidí anar a fer un volt, anar a córrer. Això. Satisfet, es posà la calça curta, les vambes i la dessuadora.

Clara Soley, Enemigues de l’ànima (Barcelona: Proa, 2010)