Definició
Mainada, conjunt de criatures, d’infants.
Li agradava d’explicar rondalles a la canalla.
Una altra accepció de canalla, menys corrent, és la ‘persona capaç de cometre els actes més reprovables’.
Etimologia
De ca en el sentit de gos (del llatí canis, ‘gos’); antigament canalla també es podia referir a un conjunt de cans (modernament, canilla).
Usos
A l’aventura de l’exili, hi vas anar sola. Ara tornes amb fills que no t’han demanat tornar. La padrina t’ho va dir l’any 1958: «Si tornes amb la canalla, ho pagareu car i ells no tenen cap culpa.» I tu, en tenies, de culpa? La culpa d’haver perdut. No s’ha de perdre. Els perdedors sempre són culpables.
Teresa Pàmies, Va ploure tot el dia (1974)Me’n recordo de la cara de mon pare, una cara que no li havia vist mai, com d’home vell, quan va vindre a col·legi a buscar-nos a la Joana i a mi, a l’hora del pati. Que raro, lo papa mos ve a buscar. I no era estrany perquè fos l’hora que era. Ni tampoc perquè ja tinguéssim vuit i dotze anys. És que els hòmens no anaven mai a buscar la canalla al col·le, ni s’hi acostaven. Eren al tros, feien de paleta, treballaven a la Nuclear d’Ascó o a la Fàbrica de Flix. Quan érem ben petits ens venien a buscar les mares, les veïnes o les padrines, i ens posaven l’anorac i ens portaven berenar de pa amb Nocilla.
Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011)
En alguna banda em sona d’haver-ho sentit no com a conjunt de criatures sinó com a ‘criatura’: “tenim tres canalles” (=tres fills), sabeu on ho diuen això?
No n’estic segura, però potser a la comarca del Bages ho he sentit a dir.
Vull remarcar que el singular de “canalla”, seria “criatura”, quan es diu d’una manera general sense especificar el sexe. Per exemple, referint-se a un nadó o nadona i no saps a quin sexe pertany. La paraula “criatura” és adient en llenguatge parlat.
En un to més formal, en llengua escrita, faria servir la paraula “infant”.
Coromines recull al DECat: “Familiarment, sobretot en les comarques, s’estén també a l’infant individual, p. ex. a Vall Ferrera (1932), «aquesta dona ja no és jove: té quatre canalles casades»”. Més exemples: “un sou que amb prou feines li donava per a mantenir quatre canalles i un palauet” (Marta Rojals); “deixa-la estar, que ara no és pas una canalla” (Víctor Català); “la mare, viuda i amb quatre canalles, es va tornar a casar” (Maria Barbal); “hi ha una dona i tres canalles que acaben d’arribar” (Sebastià Serrano)…
És una paraula que TENIM EL DEURE DE RECUPERAR-LA URGENTMENT, jo ja l’he recuperada fa uns anys. És una paraula neutra que no discrimina ningú, tant es refereix a les nenes com als nens. En comptes de dir “nens i nenes” que és molt llarg de dir, hi ha una sola paraula per dir-ho: “canalla”. Segons a quina zona dels Països Catalans diuen: quitxalla, mainada, xicalla, … que es pot emprar amb aquesta mateixa finalitat.
En relació al mot d’avui, he vist que últimament es fa servir bastant com a sinònim de mainada. A mi no m’agrada utilitzar-lo, com deia Maria Aurèlia Capmany en una entrevista. Deia que no li agradava utilitzar “canalla” com a mainada ja que és un mot despectiu envers els infants pel seu origen lligat amb els gossos i la gent vil. He buscat l’entrevista però no la trobo per internet. Potser algú altre la sabrà trobar.
“Canalla” aplicat a una colla de gossos no sembla que sigui gaire viu: això només ho saben els curiosos amb vel·leïtats lingüístiques.
Avui tothom entén que aquest terme designa les criatures. El plural que addueix Mercè Solís, tres canalles, és una bona prova de la naturalitat d’aquest mot. Voler-lo condemnar és allunyar-se gratuïtament de la manera general de parlar agafant-se al valor antic de “canalla”, amb el pretext de fons que el castellà no l’interpreta com ho fa el català.
Deixem de ser tan llepafils i diguem-ho com ho han dit els nostres pares, avis, besavis… i permetem que ho diguin els nostres fills i néts.
D’acord. El terme ‘canalla’ ningú més no l’aplica a una colla de gossos. Però sí que es pot aplicar a gent vil i menyspreable.
Ara, quan l’apliquem a les criatures, què fem? Inconscientment, hi afegim un galant xic d’afecció i de derisió de manera a convertir la vilesa (qualitat menyspreable) en entremaliadura (l’entremaliadura d’una criatura ens fa gràcia perquè sabem que no és pas la dolenteria que la motiva sinó la ingenuïtat, la curiositat i la vivesa d’esperit).
En conclusió, el terme ‘canalla’ el podem aplicar perfectament a les criatures, però cal tenir consciència que és un terme marcat per un deix d’entremaliadura i de familiaritat. Per això és perfectament adaptat a l’àmbit familiar però no pas al món escolar.
A casa els meus pares cantaven una cançó que feia així: “Quan el pare no té pa, la canalla, la canalla, quan el pare no té pa, la canalla fa ballar. Quan el pare no té vi, la canalla, la canalla, quan el pare no té vi, la canalla fa dormir”.