Hauries d’haver vist la cara de Crònides mentre li explicava l’escena aquest vespre al jutjat. Feia l’efecte que veia, jo què sé, el butoni. Després de preguntar-me, vés a saber per quins set sous perquè sempre et surt amb algun ciri trencat, si la veu celestial feia servir el català oriental o l’occidental, m’ha demanat proves de la conversa. Li he dit que, fora de la meva paraula, només podia invocar el testimoni del Sagrat Cor.

, «Amb segell d’urgència», dins Contes (Barcelona: Labutxaca, 2005), pàg. 355

Si és tan poc conegut físicament, és perquè pertany a la classe d’entitats que sempre vénen i no arriben mai. Les mares diuen «Estigues quet, mira que ve el Butoni!», o «Si no t’acabes el plat d’espinacs, se t’emportarà el Butoni». A Gandia fins i tot li van traure aquesta cançoneta infantil: «Jo sóc el Botoni, / parent del dimoni. / Abaixe pel fumeral / i, aquella xiqueta que plora, / jo me l’emporte i me la faig / en suc, suc, suc».
   El nom també ens remet a l’existència d’una patrulla de vigilància creada pel capità general de València per a combatre el bandolerisme, revifat després de la Guerra del Francés. Aquest cos era conegut popularment com la «ronda del Butoni», a causa del terror que sembrà la brutalitat dels seus mètodes.

Francesc Gisbert, «Butoni», dins Màgia per a un poble (Picanya: Bullent, 2008), pàg. 143