La iaia paterna de vegades deia: «Cascú de nosaltres, en un indret del cel, té un cresol encés; en nàixer està curull d’oli i fa una llum ben clara; després, a poc a poc, va amainant, amainant, i gastant-se; fins que, plof, s’ha acabat; i la flama s’apaga, brusca o lenta, segons. Cada estrela que hi veus és la llumeneta d’un cresol; cada nit se n’esgoten i en naixen moltíssims. Com n’hi ha tants, però, no ho nota ningú fins que no li toca de prop. Tu procura que el teu tinga bona cosa d’oli, si no vols vore’t com la güela, que per negligent a penes si li’n queden quatre gotes.»

Josep Piera, El cingle verd (Barcelona: Destino, 1982), pàg. 15

Per això, perquè les teues ties es van casar amb dos germans, tots els teus cosins i totes les teues cosines tenen els dos cognoms iguals, com si foren germans, que la mare se’n recorda que tu, de ben xiquet, que a penes caminaves, però ja parlaves tan clar com ara i m’has posat en bona cosa de compromisos, volies dir-te també com ells, per no sentir-te diferent, supose que devia ser…

Josep Franco, Això és llarg de contar (Alzira: Bromera, 2004)