Ja feia temps que no visitàvem can Baladia, perquè l’oncle Gip, oncle de la meva mare i per tant besoncle meu, va acusar els meus germans i a mi de tirar pedres a la piscina. Els meus pares van investigar-ho. Els meus germans ho van negar i finalment van engegar l’oncle Gip a passeig. Estic convençut que els meus germans no ho havien fet, perquè sempre van ser uns nens molt ben educats. Però m’admira l’instint irresistible de tirar pedres que tenen els nens.

F. Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri (Barcelona: La Magrana, 2004), pàg. 27

Aquesta vida tan lligada a la realitat d’un país tan conflictiu socialment i políticament, que tan important va ser per als refugiats de tot el món dècades enrere, no allunya l’Arturo de Catalunya, de Barcelona i de Montblanc. Diu ser fan del Barça i sentir-se una mica català. De fet, la seva filla d’un any es diu Laia. També segueix de prop la política nacional, tot i que, a causa del càrrec que assumirà ben aviat, prefereix no mullar-se. «És molt prudent», sosté el seu cosí Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo. Un besoncle, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol. El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Andreu Gomila, «Diplomàcia mexicana amb accent català» (Avui, 7 de novembre del 2006)