Molts d’anys després, Ticià insistí en aquell mateix posat a la Venus d’Urbino; però no aconseguí proveir-la d’aquell poder de seducció. Sthéphane igualment en va portar una còpia i en férem una anàlisi minuciosa. Arribàrem a la conclusió que la carn de la dona que dorm és alhora insolent i radiant. Vingué a casa i férem memòria d’aquells anys. Havia estat un home bencossat i pulcre i encara retenia una certa bellesa; però havia envellit i potser estava tísic, i boig. Em va dir que havia vingut al poble convalescent, que havia estat malalt.
   Però malgrat l’aspecte malaltís, em vaig sentir seduïda per aquell home amb el qual, per primera vegada a la vida, havia parlat d’amor.

Gabriel Janer Manila, George: el perfum dels cedres (Barcelona: Columna, 2002), pàg. 70

Rètols, aparadors, paradetes, gent que es movia, escombraries —sacs d’escombraries—, músiques apagades rere finestrons màgics, calda, molta calda, el noi de l’ascensor, el teu amor espontani, el declarador de l’estimació eterna. Te l’havies ullat poc, menys del que es mereixia. D’una trentena d’anys, fort, bencossat, d’estatura mitjana, de cabellera frondosa, d’ulls negríssims, amb un fons ben blanc, vivaços, enraonadors, d’amples espatlles i culet estret —un d’aquells que es mouen harmoniosament en caminar—… Bé, l’home estava que molt bé. Un home atractívol, per què no?

Joana Escobedo, Amic, amat (Barcelona: Edicions 62, 1980), pàg. 24