Més aviat alt, era estret d’espatlles, la cara rodona, barbamec, tot ell amb un cert aire descuidat, com de professor universitari que no vol aparentar que és savi. Estava marcat per un fet econòmic especialment singular: havia nascut en una família de milionaris. Ell assumia aquesta condició no amb alegria ni frivolitat sinó com un fat inevitable que l’obligava a dur un determinat estil de vida, com ara comprar-se cada any un cotxe esportiu, aleshores que tot just sortíem de la dictadura del sis-cents, o gastar-se els diners en viatges que a la resta de redactors ens semblaven sumptuosos.

Agustí Pons, Temps indòcils (Manresa/Barcelona: Angle, 2007), pàg. 24

S’havien assegut sense ganes, impacients, a veure amb què els venia aquell barbamec petulant que es feia dir advocat, qui sap si ja en tenia el títol!, quines eren aquelles presses, i què n’havia de fer de si volien internar la boja o no, que això era cosa de la família i prou. Seien, amb males cares, cansats de tant de trasbals, enfadats de perdre el temps. I el xicot, amb veu insegura, els anava llegint la còpia del document que un d’aquells dies, si no hi havia novetat, els havia de fer conèixer el notari. A mesura que avançava, les cares anaven canviant d’expressió.

Margarida Aritzeta, El verí (Valls: Cossetània, 2002)