Definició
Segons el DIEC, aquesta paraula significa ‘curt d’enteniment’. Segons el GDLC, també: ‘llosc, estult’ (i a l’etimologia indica: «d’origen incert»). El Diccionari català-valencià-balear, però, hi afegeix, a més del sentit de ‘beneit, curt d’enteniment’, aquesta altra accepció: ‘Nadiu de Begur, segons denominació satírica que els apliquen els habitants dels pobles veïns. «A Begur són bacanards i bacanardes, buarencs i buarenques, llargs i llargues» (Llofriu)’.
Usos
[24 d’abril de 1918] Les primeres filtracions singulars, a l’Empordà, en la tradició dels patronímics, es produïren a l’època del general Espartero. Els Baldomers empordanesos que hem conegut —i coneixem— se’n diuen perquè aquest general se’n deia. Els Emilis vénen de Castelar. Els Nicolaus, de Salmerón. Etcètera. Després vingueren els noms clàssics, sempre alternats amb els científics: Ulisses, Arquímedes, Darwin, Hermògenes, Edison. Les senyoretes foren anomenades Salomé, Llibertat, Harmonia… Aquesta curiosa revolució nominalista s’acabà en una riallada per un excés de zel, en pretendre un excel·lent ciutadà de Begur posar al seu fill el nom de Comas i Solà després d’haver contemplat la lluna, amb entusiasme indescriptible, a través del telescopi de l’observatori Fabra. El petit bacanard s’hauria dit així Comas-Solà Pi i Romaní.
Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)[18 d’agost de 1919] Pel setembre, a Aigua-xellida, s’hi està bé. Es fan bolets, sempre hi ha un o altre, de Begur, principalment. Vénen els bacanards més esmolats, el millor de cada casa. El Miner és un astut que no acaba d’anar bé. Els carrabiners li van al darrere. Sort que els en dóna vuitanta a acabar a cent. Aquest home s’ha perdut per no dir res. No parla mai. No se sap mai on és. El podeu trobar a qualsevol hora del dia o de la nit al lloc més impensat.
Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)
Tema de la setmana
Aquest mes fa 50 anys de la publicació d’El quadern gris, de Josep Pla, i per tant de l’inici de la publicació de l’Obra Completa d’aquest autor a l’editorial Destino. Aquesta setmana en veurem alguns mots, amb la particularitat que es tracta de localismes empordanesos o fins i tot limitats al terme de Palafrugell. Podreu llegir-ne els passatges complets als enllaços que farem al bloQG, el blog del Quadern gris de la Xarxa de Mots.
Bacanard, ba(canard), podria venir del francès i referir-se a algú que és “patós”. Diria que en català no hi ha cap mot equivalent a “patoso”.
El “patoso” castellà, podria ser maldestre, negat/ada?
«Bacanard» presenta l’enigma de l’etimologia i, a més a més, de la grafia, amb diverses variants segons les edicions.
La possible explicació que suggereix la Montserrat Cardús no és pas descartable, sobretot perquè coincideix amb un sobrenom de sentit pejoratiu o irònic, però que no veiem prou clar a primera vista. Al DECLC de Joan Coromines, no en sabem trobar cap rastre, ni sota la lletra «b» ni tampoc sota els possibles mots relacionats amb el francès «canard».
L’equip de l’edició electrònica del Quadern gris va tenir a la vista les edicions primera i segona de l’obra de Josep Pla. A la primera llegíem «bacanà», mentre que la que figura a la segona és «bacanar».
El DCVB consigna l’adjectiu «bacanard», que és la forma que finalment vam adoptar en el bloQG, malgrat que en l’edició del professor Narcís Garolera llegim «becanard ‘de Begur’ (ed. bacanar)». Com que ignoràvem què podia justificar el canvi de la primera vocal, vam optar per respectar el «bacanard» ja registrat al DCVB.
Un camí que avalaria l’etimologia proposada (canard) és el possible paral·lelisme entre “bacanard”, “canard” i el “billard” que Gabriel Bibiloni defensa com a forma del que ara anomenem “billar”.